Entre tots els perfils que pot encarnar Eduard Escoffet (Barcelona, 1979), el que resumeix millor tot el seu cabal creatiu és el de poeta.
Aquesta descripció emergeix, amara i plana sobre tots els angles d’una figura polièdrica: va pilotar el Festival Internacional de Poesia de Barcelona entre el 2010 i el 2012, així com el festival PROPOSTA entre el 2000 i el 2004; actualment dirigeix el vigorós Poesia i + de la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, és comissari d’exposicions, autor teatral i músic amb projectes com Bradien i, actualment, Barba Corsini.

Però Escoffet és, sobretot, un agitador en tots els vessants possibles. Un poeta que ha vist com la seva obra viatjava al Sónar de Barcelona, Museo Reina Sofía, Centre Pompidou, Palais de Tokyo i Fondation Cartier de la mateixa ciutat de París, Poesiefestival de Berlín, Bowery Poetry Club de Nova York, Centro Cultural São Paulo, Roma Poesia, Poetry Africa a Sud-àfrica o Museo del Chopo de Ciutat de Mèxic.

Poesia visual (guardonat el 2020 amb el Premi Goethe al Zebra Poetry Film Festival de Berlín), poesia gràfica (com en el seu recent Plançó publicat per l’editorial Fonoll), poesia d’acció o, evidentment, poesia escrita, amb tres poemaris publicats: Gaire (Pagès, 2012), El terra i el cel (LaBreu, 2013) i Menys i tot (LaBreu, 2017).

Escoffet és text, veu i paisatge. Un poeta convidat que cercarà les connexions arquitectòniques, simbòliques i expressives del Palau de la Música Catalana, un temple que també és text (tot un repositori d’Història i d’històries en fons i forma), veu (com un cant i testimoni de les arts) i paisatge (un indret monumental que engega narratives i formes d’habitar). Un edifici articulat per l’aire de les veus i de l’orgue i que connecta arts, idees i emocions amb la pell dels qui hi entren.

La primera creació pensada especialment per a aquesta temporada és el poema que obre aquest llibre, inspirat en la temàtica de la connexió entre la humanitat i la tecnologia, en què proposa llegir el Palau de la Música com un dispositiu de vida que connecta el món exterior amb el nostre interior, un temple individual i col·lectiu que funciona de la mateixa manera que una interfície tecnològica. Al cap i a la fi, la tecnologia, des del llenguatge, ha acompanyat la humanitat; el repte és la utilitat que li donem.